dimecres, 21 de desembre del 2011

Dotzè

Estic començant a descobrir la fòrmula per a disfrutar dels deures per a casa. La fòrmula de reintroducció. De creació d'una nova quotidianeitat.
Endur-me el caballet i els olis dins el cotxe, i anar a l'horta a pintar. Deixar de fer-ho de tant en tant, fer unes fotos, embobar-me amb els núvols i les taronges. Que m'entre vergonya quan passa algú que em demana si pot mirar i jo li dic que si.  I tornar de nou al llenç.
Tornar altre dia amb mon pare a pintar al solet d'un diumenge d'hivern pel matí. Esperar que ell acabe el seu intent d'obra d'art i guardar el meu intent de xufa. Endur-nos a la gossa i jugar amb ella algun ratet. Recolectar fulls de taronger i dur-los dins la butxaca de la bata.
I dibuixar. Preparar tot meticulosament i buscar el cassette de Frank Sinatra. Rebobinar-lo fins el principi i donar-li al play. Ballar un poquet, cantar creguent-me Ella Fitzgerald i passar-me una vesprada sencera fent l'encaix de figura i ombra de dos peluixos en dos tons. Sí, peluixos.
I sí, cassettes. El meu cotxe és així de vellet. Però està bé per a descobrir els gustos musicals de mos pares quan tenien la meua edat. La veritat que m'han sorprés!

Estoy empezando a descubrir la fórmula para disfrutar de los deberes para casa. La formula de la reintroducción. De creación de una nueva cotidianedad.
Llevarme el caballete y los óleos dentro del coche, e irme a la huerta a pintar. Dejar de hacerlo de vez en cuando, hacer unas fotos, embobarme con las nubes y las naranjas. Que me entre vergüenza cuando pasa alguien que me pide si puede mirar y le digo que sí. Y volver de nuevo al lienzo.
Volver otro día con mi padre a pintar al sol de un domingo de invierno por la mañana. Esperar que él acabe su intento de obra de arte y guardar mi intento de birria. Llevarnos a la perra y jugar con ella un ratito. Recolectar hojas de naranjo y llevarlas en el bolsillo de la bata.
Y dibujar. Preparar todo meticulosamente y buscar el cassette de Frank Sinatra. Rebobinarlo hasta el principio y darle al play. Bailar un poquito, cantar creyéndome Ella Fitzgerald y pasarme una tarde entera haciendo el encaje de figura y sombra de dos peluches en dos tonos. Sí, peluches.
Y sí, cassettes. Mi coche es así de viejito. Pero está bien para descubrir los gustos musicales de mis padres cuando tenían mi edad. ¡La verdad es que me han sorprendido!

I'm beginning to discover the formula to enjoy homework. The reintroduction formula. A formula to create a new everyday.
Bringing the easel and the oils with me, in the car, and go to the horta to paint. Stopping every now and then, taking some pictures, feeling besotted by the clouds and the oranges. Being embarrassed when someone comes and asks me if they can look, and I say yes. And go back to the canvas.
Coming back again, some other day, with my dad, to paint under the winter Sunday sun. Waiting for him to finish his artwork attempt and put away my rubbish attempt. Take the dog with us and play with her. Collecting orange tree's leaves and take them in the pocket of my work coat.
And drawing. Arrange everything carefully and look for Frank Sinatra's cassette. Rewind and play. Dance a bit, sing as if I thought I was Ella Fitzgerald, and spend a whole afternoon drawing the fitting, with figure and shadows in two tones, of tho plushes. Yes, plushes.
And yes, cassettes. My car is that old. But it's a beautiful way of discovering my parents' musical tastes when they were my age. And they really surprised me!














dijous, 8 de desembre del 2011

Onzè

El passat cap de setmana vaig estar d'acampada. La meua primera com a monitora.
És increïble la sensació de conviure amb els xiquets d'aquesta manera. Dia i nit, mengem junts, correm junts, parlem junts i ens coneguem poc a poc.
Jo vaig estar al seu lloc, jo vaig tenir monitors que al mateix temps sigueren educats per anteriors generacions del meu poble. Ma mare a ma tia, ma tia als meus cosins més majors, els meus cosins més majors a mi i ara jo als meus cosins més menuts.

Els xiquets tenen lel seu encant. Podria passar-me hores mirant-los, especialment a aquells als qui els agrada aillar-se. Però també disfrute observant-los actuant en grup.
De vegades són molt més complicats del que semblen, però d'altres fan les coses tan fàcils...
Vull dir, que ells no es paren a pensar el perquè de les coses, són a la primera fase del desenvolupament racional. No tenen fre, tampoc són ordenats en la seua forma d'actuar i es guien per les seues apetències. A voltes fan sentir impotència, perquè no escolten ni deixen escoltar, parlar o fer.

Però després ve el moment en què, perquè els seus sentits s'ho suggereixen així, vénen i t'abracen. I canten amb tu, i et demanen que els ajudes a fer-se la motxilla, que els faces unes trenes, que feu carreres, que els toques una cançó. Et pregunten per allò que no entenen, perquè sí, s'han parat a reflexionar per una volta. I s'asseuen al teu costat i ploren perquè els majors els han desfet la seua cabanya, i es senten impotents. I aconsegueixes traure'ls un somriure i se'n van tan contents.

És increïble arribar a conéixer-los, i l'afecte que poden agafar-te en dos o tres dies.
Els xiquets tenen la màgia de la inocència. I són inocents perquè ignoren moltes coses sobre com funciona tot. Encara no saben que la vida ens pot jugar males passades, que és injusta i difícil, que els altres poden ésser dolents amb ells sense cap raó...  Ells són feliços.
I per això m'agrada mirar-los i estar amb ells, perquè m'allunyen de les coses dolentes. Em fan sentir viva, em posen la llum a la cara.

Me n'adone ara de com trobe a faltar la vida d'abans. La inocència la vaig perdre ja fa molt de temps, poc a poc, i amb cada pas se'm llevava de davant una cortina opaca. Continue retirant cortines encara, però quan em gire ja no hi són, no puc tornar enrere. I no vull la imatge nítida que perceb darrere les poques que em queden per travessar. Potser tot era més bonic quan era només una ombra allà lluny.
Així i tot, al final queden altres coses, no només obscuritat. Aprenentatge, lluites, amors, viatges, amics, música, i anys.


El pasado fin de semana estuve de acampada. Mi primera acampada como monitora.
Es increíble la sensación de convivir con los niños de esta manera. Día y noche, comemos juntos, corremos juntos, hablamos juntos y nos conocemos poco a poco.
Yo estuve en su lugar, tuve monitores que al mismo tiempo fueron educados por anteriores generaciones de mi pueblo. Mi madre a mis tíos, mis tíos a mis primos más mayores, ellos a mí y yo ahora a mis primos más pequeños.
Los niños tienen su encanto. Podría pasarme horas mirándolos, especialmente a los que les gusta aislarse. Pero también disfruto viéndolos actuar en grupo.
A veces son mucho más complicados de lo que parecen, pero otras hacen las cosas tan fáciles...
Quiero decir que ellos no se paran a pensar el porqué de las cosas, están en la primera fase del desarrolo racional. No tienen freno, ni tampoco son ordenados en su forma de actuar y se guían por sus apetencias. A veces hacen sentir impotencia, porque no escuchan y no dejan escuchar, ni hablar, ni hacer.
Pero después viene el momento en el que, porque sus sentidos así se lo sugieren, vienen y te abrazan. Y cantan contigo, te piden que les ayudes a hacerse la mochila, que les hagas unas trenzas, que hagais carreras, que les toques una canción con la guitarra. Te preguntan por lo que no entienden, porque sí, se han parado a reflexionar por una vez. Y se sientan a tu lado y lloran porque los mayores les han destrozado la cabaña, y también ellos se sienten impotentes. Y consigues sacarles una sonrisa y se van tan contentos.

Es increíble llegar a conocerlos, y el afecto que pueden cogerte en dos o tres días.
Los niños tienen la magia de la inocencia, y son inocentes porque ignoran muchas cosas sobre cómo funciona todo. Aún no saben que la vida nos puede jugar malas pasadas, que es injusta y difícil, que los demás pueden ser crueles con ellos sin ninguna razón... Ellos son felices.
Y por eso me gusta mirarlos y estar con ellos, porque em alejan de las cosas malas. Me hacen sentir viva, me traen la luz a la cara.
Me doy cuenta ahora de cómo echo de menos la vida de antes. La inocencia la perdí hace ya mucho tiempo, poco a poco, y con cada paso se me quitaba de delante un cortina opaca. Continúo retirando cortinas aún, pero cuando me giro ya no están, no puedo volver atrás. Probablemente todo era más bonito cuando era solo una sombra allá lejos.
Aún así, al final quedan otras cosas, no solo oscuridad. Aprendizaje, luchas, amores, viajes, amigos, música y años.


Last weekend I was camping with the children in júniors and my monitor friends. My first camp as a monitor myself.
The experience of living together with children this way is amazing. Day and night, we ate together, ran together, talked and knew each other together.
I was once in their shoes, I had monitors who had been educated by older generations in my hometown. My mom educated my uncles and aunts when she was a monitor, my uncles and aunts did so with my older cousins, my older cousins did so with me and now I am educating my younger cousins that way.
Children are charming. I could spend hours watching them, specially the loneliest and most curious ones, the ones who like to be isolated. But I also enjoy watching them in group.
Sometimes they're much more complicated than they seem, but other times they just make things so easy...
I mean that they don't stop and stare, they don't think about the cause of things, they're still at the first stage of rational development. They have no brake, they are neither organised in their way of acting, and they are guided by their appeals. Sometimes they make one feel impotence, because they don't listen nor let others listen, nor talk, nor make.
But the comes the time when, just because they feel like, they come and embrace you. And they sing with you, they ask you to help them organise their backpacks, they want you to braid their hair, to run races with them, to play that song with the guitar. They ask you for what they don't understand, because yes, they've reflected for one. And they sit by your side and cry because the older children destroyed their secret cabin in the woods, and they feel impotence too. Then you get to make them smile, and they go just like that, cheerful.

Getting to know them this way and the love and affection they can develope in three days is amazing.
Children have the magic of innocence, and they're innocent because they ignore much about how everything works. They still don't know life can play dirty tricks on them, that it is unfair and tough, that others can be cruel with them with no reason... They're happy.
And that's why I like staring at them and being in their company, because they move me further away from bad things. They make me feel alive, they enlighten my face.
I realise now how I miss life the way it was before. I lost innocence a long time ago, gradually, and with every step an opaque curtain moved away. I keep on moving away those curtains, but when I turn around they're gone, I can't go back. Probably everything was more beautiful when it was just a shadow behind all those curtains, far away.
Anyway, there are other things at the end of the path, not just darkness. Learning, fighting, loving, travelling, making friends and keep the loved ones. Music. And years.

dijous, 17 de novembre del 2011

Desé

He tornat, però no per a massa temps!
Hola, com esteu? Us he trobat a faltar :) Perdoneu que estiga tan desconnectada últimament, són moltes coses alhora. Però ja està bé d'excuses, anem directes a l'assumpte.
Ahir fóren les eleccions generals, i la gran majoria dels ciutadans tenim la impressió de que no canviarà res. Potser encara ens lleven més drets i els nostres polítics continuen furtant-nos amagant-se en pretextes econòmics. Ho vem tot molt negre.
Jo tinc clar com podem fer que les coses canvien, encara que després de quasi mig any als carrers molts encara facen oïts sords a les nostres demandes. Eixint al carrer i demostrant la nostra indignació, lluitant per allò que volem.
Recorde la primera volta que vaig assistir a una assemblea general. Va ser en maig, poc després de la gran manifestació del dia 15. Després de pegar una volta per la plaça, llegint pancartes, firmant demandes, parlant amb gent que no coneixiem de res i fent xicotets rogles de debat, va arribar l'hora de l'assemblea general. Amb cada intervenció se m'eriçava la pell, i les llàgrimes d'emoció venien sense avisar. Per fi havia arribat el dia en què deixariem d'intentar canviar el món cada vesprada en les cafeteries amb els amics.
Va vindre el 15 de maig, després la reflexió col·lectiva a les places del 21 de maig, la desobediència civil pacífica, les acampades -netes i increïblement ben organitzades, inclús hi havien horts!- , les marxes indignades que recorregueren poble per poble fins a Madrid durant tot l'estiu per a difondre el missatge i obrir els ulls a tothom, la manifestació del 19 de Juny, les assemblees de barris cada divendres, l'estiu treballant.
Tothom pensava que haviem mort, però estavem a les places preparant el gran dia: el 15 d'Octubre. Mai havia vist tanta gent al carrer. I de nou les llàgrimes vingueren, contemplant els carrers de València, vent a la pantalla de la plaça les concentracions a tot el món, alçant les nostres mans en l'aire.
L'altruïsme, la bondat, l'afany de compartir, les ganes de treballar, la humiltat dins una estructura jerarquitzada, el pacifisme, la tolerància, l'ecologisme. Aquests són els nostres valors, i és per ells que encara estem ací.
Aquest dissabte he d'elaborar una activitat per a les meues xiquetes dels júniors sobre com canviar el món. Jo crec que aquesta és una de les maneres de canviar els valors de la nostra degradada societat i intentar millorar el nostre sistema polític i económic. Però m'agradaria saber la vostra opinió:
Com podem canviar el món?

He vuelto, pero no por mucho tiempo.
Hola, ¿Cómo estáis?  Os he echado de menos :) Perdonad que esté tan desconectada últimamente, son muchas cosas a la vez. Pero ya está bien de excusas, vamos directos al asunto.
Ayer fueron las elecciones generales, y la gran mayoría de los ciudadanos tenemos la impresión de que no cambiará nada. Puede ser que aún nos quiten más derechos y nuestros políticos sigan robándonos escondidos en pretextos económicos. Lo vemos todo muy negro.
Yo tengo claro como podemos hacer que las cosas cambien, aunque después de casi medio año en las calles algunos se empeñen en hacer oídos sordos a nuestras demandas. Saliendo a la calle y demostrando nuestra indignación, luchando por lo que queremos.
Recuerdo la primera vez que asistí a una asamblea general. Fue en mayo, poco después de la gran manifestación del día 15. Después de dar una vuelta por la plaza, leyendo pancartas, firmando demandas, hablando con gente que no conocíamos de nada y haciendo pequeños círculos de debate, llegó la hora de la asamblea general. Con cada intervención de micro abierto se me ponía la piel de gallina, y las lágrimas de emoción venían sin avisar. Por fin todos habíamos dejado de arreglar el mundo cada tarde en las cafeterías con los amigos.
Vino el 15 de mayo, después la reflexión colectiva en las plazas del 21 de mayo, la desobediencia civil pacífica, las acampadas -limpias e increíblemente bien organizadas, había incluso huertos-, las marchas indignadas que recorrieron pueblo por pueblo hasta Madrid durante todo el verano para difundir el mensaje y abrir los ojos, la manifestación de llegada del 19 de Junio, las asambleas de barrios cada viernes, el verano trabajando.
Todos pensaban que habíamos muerto, pero estábamos en las plazas preparando el gran día: el 15 de octubre. Nunca había visto tanta gente en la calle. Y de nuevo las lágrimas vinieron, contemplando las calles de València, viendo en la pantalla de la plaza las concentraciones en todo el mundo, levantando nuestras manos al viento.
El altruismo, la bondad, el afán de compartir, las ganas de trabajar, la humildad dentro de una estructura jerarquizada, el pacifismo, la tolerancia, el ecologismo. Estos son nuestros valores, y es por ellos que aún estamos aquí.
Este sábado tengo que elaborar una actividad para mis niñas de júniors (algo parecido a los scouts) sobre cómo cambiar el mundo. Yo creo que esta es una forma de cambiar los valores de nuestra sociedad y de intentar mejorar nuestro sistema político y económico. Pero me gustaría saber vuestra opinión:
¿Cómo podemos cambiar el mundo?

I'm back, but not for good.
Hi, how are you? I missed you :) I apologize for being so disconnected lately, I have many things at a time. But no more excuses, let's go to the point!
Yesterday we celebrated parliamentary elections, and most of the citizens have the opinion that nothing will change. Maybe more rights will be stolen to us and our politicians will keep on cheating us behind economical pretexts. We see everything so dark.
I have a clear point of view on how can we make things change, even though after almost half a year in the streets some still close their ears to our demands. Going out on the streets and showing our outrage, fighting for what we want.
I remember the first time I was at a general assembly. It was in May, a few days after the great demonstration on the 15th. After taking a walk around the square, reading banners, signing demands, talking with people we didn't know before and participating in small debate circles, then the time for the general assembly came. Every intervertion on the open microphone session gave me gooseflesh, and excitement tears came without noticing. We'd finally stopped fixing the world every afternoon in cafes and small groups of friends.
There was the 15th of May, the collective reflection in the squares on the 21st, pacific civile disobedience, square camps -clean and incredibly well organised, there were even vegetable gardens and orchards in there-, the outrageous marches that went all over Spain, town by town, towards Madrid to spread the message and open everyone who was interested's eyes, the arrival demonstration to Madrid on the 19th of  June, neighborhood and local assemblies every week, all Summer working. Everyone thought we'd died, but we were on the squares preparing the great day: October 15th. I'd never seen so many people on the street. And again excitement tears, gazing at the streets of València, watching in the big screen people put on the square the demonstrations and concentrations all around the world, raising our hands together.
Altruism, goodness, eagerness to share, strength for work, humility inside a hierarchical structure, pacifism, ecologism, tolerance. These are our values, and they caused we're still here.
This Saturday I have to elaborate an activity for my girls in júniors -sort of scouts, I'm a monitor- on how to change the world. I think this is a way to change our society's moral values and try to improve our political and economical system. But I'd like to know your opinion:
How can we change the world?



15 d'Octubre, Puerta del Sol, l'Orquestra SOLfònica interpreta la 9a Simfonia de Beethoven mentre desenes de milers de persones omplen la plaça i els carrers del voltant.
15 de Octubre, Puerta del Sol, la Orquesta SOLfónica interpreta la 9a sinfonía de Beethoven mientras decenas de miles de personas llenan la plaza y las calles colindantes.
15th October, Puerta del Sol, the SOLphonic Orchestra plays Beethoven's 9th Symphony while hundreds of thousands of people fill the square and the streets around.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Nové

No cregueu que estic absent, només un poc perduda. Ja comença a fer fred i tinc el cap i el cos rebolicats.
S'ajunten decepcions i alegries, colors i ombres, sons i silencis.
De vegades tenim altibaixos durant un any, d'altres durant un mes. Ara jo els tinc durant un dia.
Aquestes setmanes han estat molt diferents a com estic acostumada a viure. Despertar-se pels matins i sentir que davant tens un dia sencer en què tindràs tant de temps per reflexionar de vegades resulta estrany, sobretot si sobre el que s'ha de reflexionar no són coses agradables.
De qualsevol manera les coses felices no han desparegut. Dijous alguns companys de la universitat i jo organitzarem un dinar cassolà on cadascun duia alguna cosa per menjar que ell mateix havia cuinat. Jo vaig fer una tortà de formatge i freses silvestres boníssima!
Dijous per la nit també vaig estar al concert de Manel. Encara que algunes cançons ja no tinguen el mateix significat i em posen trista enlloc de contenta, no m'importa perquè sempre m'agrada disfrutar del seu art.
I ahir mon pare em va ensenyar a aparcar i a fer arròs al forn. I vaig jugar amb 13 xiquets durant una vesprada sencera. I la meua iaia m'està fent un vestit preciós (molt semblant a aquest)
I demà encara serà millor.

No creáis que estoy ausente, solo un poco perdida, Ya empieza a hacer frío y tengo la cabeza y el cuerpo un poco enmarañados.
Se juntan decepciones y alegrías, colores y sombras, sonidos y silencios.
A veces tenemos altibajos durante un año, otras durante un mes. Ara yo los tengo en un solo día.
Estas semanas han sido muy diferentes a como estoy acostumbrada a vivir. Despertarse por la mañana y sentir que delante tienes un día entero en el que habrá tanto tiempo para reflexionar a veces resulta extraño, sobretodo si sobre lo que hay que reflexionar no son cosas agradables.
De cualquier manera las cosas felices no han desaparecido. El jueves algunos compañeros de clase y yo organizamos una comida casera donde cada uno llevaba algo para comer que él mismo había cocinado, Yo hice una tarta de queso y fresas silvestres buenísima!
También jueves, por la noche, estuve en el concierto de Manel. Aunque algunas canciones ya no tengan el mismo significado y me pongan triste en vez de contenta, no me importa porque siempre me gusta disfrutar de su arte.
Y ayer mi padre me enseñó a aparcar y a hacer arroz al horno. Y jugué con 13 niños durante una tarde entera. Y mi abuela me está haciendo un vestido precioso (muy parecido a este)
Y mañana aún será mejor.

Please don't think I'm absent, only a little lost. Cold has come and my head and body are a bit tangled.
Disappointments and joy, colours and shadows, sounds and silence, everything comes together.
Sometimes we have highs and lows during a year, sometimes during a month. Now I'm having them during a day.
These weeks have been very different to how I'm used to living. Waking up every morning and knowing I'll have a lot of time to reflect is sometimes odd, specially when things to be reflected aren't nice to think about.
Anyway happy things didn't blow up. Last Thursday some of my new classmates and I decided to organise a homemade lunch where everyone had to bring something they had cooked themselves. I cooked a delicious cheesecake with wild strawberries!
Also Thursday, at night, I went to Manel's concert. Even though some songs do not have the same meaning anymore and make me sad instead of happy, I don't mind because I can always enjoy their art.
And yesterday my father taught me how to park and how to cook the traditional Valencian oven-baked rice. And I played with 13 children during the afternoon. And my grandmother is sewing a beautiful dress for me (very similar to this one)
And tomorrow will be even better.

I ara abans d'anar-me'n a fer dibuixets us deixe amb aquesta música tan dolceta i meravellosa!
Y ahora antes de irme a hacer dibujitos os dejo con esta música dulce y maravillosa!
And now before leaving I'll leave you with this sweet and marvelous music!

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Huité


Fins l'any que ve
Hasta el año que viene
Until next year



Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Vicent Andrés Estellés, fragment de Tot esperant Ulisses.

Qual è l'incarnato dell`onda?
Valerio Magrelli

¿Qué es en definitiva el mar?
¿por qué seduce? ¿por qué tienta?
suele invadirnos como un dogma
y nos obliga a ser orilla

nadar es una forma de abrazarlo
de pedirle otra vez revelaciones
pero los golpes de agua no son magia
hay olas tenebrosas que anegan la osadía
y neblinas que todo lo confunden

el mar es una alianza o un sarcófago
del infinito trae mensajes ilegibles
y estampas ignoradas del abismo
trasmite a veces una turbadora
tensa y elemental melancolía

el mar no se avergüenza de sus náufragos
carece totalmente de conciencia
y sin embargo atrae tienta llama
lame los territorios del suicida
y cuenta historias de final oscuro

¿qué es en definitiva el mar?
¿Por qué fascina? ¿por qué tienta?
es menos que un azar / una zozobra /
un argumento contra dios / seduce
por ser tan extranjero y tan nosotros
tan hecho a la medida
de nuestra sinrazón y nuestro olvido

es probable que nunca haya respuesta
pero igual seguiremos preguntando
¿qué es por ventura el mar?
¿por qué fascina el mar? ¿qué significa
ese enigma que queda
más acá y más allá del horizonte?
         Mario Benedetti, El mar.

As if the Sea should part
And show a further Sea -
And that - a further - and the Three
But a presumption be -

Of Periods of Seas -
Unvisited of Shores -
Themselves the Verge of seas to be -
Eternity - is Those -
Emily Dickinson.

divendres, 30 de setembre del 2011

Seté

La platja buida, els passejos a la fresca de la vesprada tancada vora mar.
Des del mateix any que vaig nàixer, passem els caps de setmana de Setembre a Benicàssim. Aprofitem que hi ha molt poca gent a la platja i que encara fa caloreta, i allí que ens n'anem amb la caravana, la gossa, al família i els amics.
Aquest serà el nostre últim. Ja arriba Octubre, ja ve el fred de la tardor i els marrons al carrer. I jo no vull. Desitjaria que aquest estiu hagués sigut infinit, que no haguera acabat mai.
Ara que he començat la universitat, el conservatori, les reunions, les pràctiques del cotxe, les 6 hores diàries de son... necessite els descansos del cap de setmana allí.
Aquest ritme no para, i es fa com una bola gegant; treballs, llibres per a llegir, fotografies i dibuixos pendents, les hores de metro de tots els dies. Digueu-me vosaltres que sou adults... serà així d'ara endavant? Tinc por!
Encara sort que tinc la música per a oblidar-me dels excessos. Com he trobat a faltar el piano durant tot l'estiu, tenint el cap a molts llocs alhora. L'únic moment de pau ve quan em sente a la banqueta davant els estudis de Chopin, les suites de Bach i les sonates de Beethoven, i buide la ment per a deixar el so córrer. És la millor teràpia antiestrés, antidepressió, antiTOT! 
Crec que la música ha deixat el lloguer i ha adquirit el meu cap per a organitzar el lloc on viurà per sempre més. M'està camelant amb paraules boniques i promesses grans. Potser acabaré per trobar en ella tot allò que encara no he trobat en cap altra cosa. 
Ja us contaré què tal em van les classes i el canvi radical de mètode educatiu, i si trobe alguna creació pròpia que pague la pena mostrar, us l'ensenyaré!
Què tal ha estat el vostre inici de curs?

La playa vacía, los paseos al fresco de la tarde cerrada a orillas del mar. 
Desde el mismo año en que nací passamos los fines de semana de Septiembre en Benicàssim. Aprovechamos que hay muy poca gente en la playa y que aún hace calorcito, y allí que nos vamos con la caravana, la perra, la familia y los amigos.
Este será nuestro último. Ya llega Octubre, ya viene el frío del Otoño y los marrones en la calle. Y yo no quiero. Desearía que este verano hubiese sido infinito, que no hubiera acabado nunca.
Ahora que he empezado la universidad, el conservatorio, las reuniones, las prácticas del coche, las 6 horas de sueño diarias...necesito los descansos de fin de semana allí.
Este ritmo no para, es como una bola gigante; trabajos, libros para leer, fotografías y dibujos pendientes, las horas de metro de todos los días. Decidme vosotr@s que sois adult@s...será así de ahora en adelante? ¡Tengo miedo!
Menos mal que tengo la música para olvidarme de los excesos. Como he echado de menos el piano durante todo el verano, tenía la cabeza en muchos sitios al mismo tiempo. El único momento de paz viene cuando me siento en la banqueta delante de los estudios de Chopin, las suites de Bach y las sonatas de Beethoven, y vacío la mente para dejar el sonido correr. Es la mejor terapia aniestrés, atidepresión, antiTODO! 
Creo que la música ha dejado el alquiler y ha adquirido mi cabeza para organizar el sitio donde vivirá para siempre. Me está camelando con palabras bonitas y promesas grandes. Puede ser que acabe encontrando en ella todo lo que aún no he encontrado en cualquier otra cosa.
Ya os contaré qué tal me van las clases y el cambio radical de método educativo, y si encuentro alguna creación propia que valga la pena mostrar, os la enseñaré.
Qué tal ha sido vuestro inicio de curso?

The deserted beach, the chilly walks along the seaside under twilight.
Since I was born, we spend September weekends  in Benicàssim. We take advantage of the few people on the beach and the hot weather we still have, and we go there with our caravan, our dog, family and friends.
This will be our last weekend. October comes, cold Autumn will arrive pretty soon and browns will hit the street. And I don't want that to happen! I wish this Summer had been infinite, neverending.
Now that I began university, the conservatory, the meetings, driving lessons, the routine of sleeping 6 hours a day... I need those relaxing weekends there.
This speed doesn't stop, it's like a giant ball; homework, books to read, unresolved drawings and photographies, the underground hours everyday. Tell me, you adult people...will life be this way from now on? I'm frightened!
It's a good thing that I have music to forget the excess. How I missed the piano this Summer, I had my head within many places at a time. The only peaceful time I get comes when I sit on the stool in front of Chopin's studies, Bach's suites and Beethoven's sonatas, and I empty my mind so that the sound can flow and run. It's the best antiestress, antidepression, antiEVERYTHING therapy!
I think music decided to quit the rent of my mind and acquired it to organize the place where it will live for ever. It's sweet-talking to me with beautiful words and promising great things. Perhaps I'll end by finding in music everything I still haven't found in anything else.
I'll tell you about university and the radical educational method change, and if I find some own-creation worth to show, I'll share it with you!
How was your year's beginning?







Fotos preses per la meua germana
Fotos tomadas por mi hermana
All pictures taken by my sister


dimecres, 14 de setembre del 2011

Sisé

Arquitectura de l'estiu -part III-
Arquitectura del verano -parte III-
Architecture of summer -part III-

Pirineus - Pirineos - Pyrénées 1/08-16/08
Després d'alguns estius familiars internacionals tornàrem al nostre primer lloc. A les nostres muntanyes, el nostre cel blau i les nostres estimades tronades pirenaiques d'estiu. Estimem els Pirineus, mai ens cansarem. Tornar cada any allí sempre ens plena, ens fa un poc més feliços i ens fa recordar tantes coses que hem viscut junts allí al llarg dels anys. 
Encara que nosaltres érem a Bielsa, al massís del Monte Perdido, aquestes són imatges de la villa medieval d'Aínsa, capital de la comarca de Sobrarbe, en els baixos pirineus aragonesos.

Después de algunos veranos familiares internacionales volvimos a nuestro primer lugar. A nuestras montañas, nuestro cielo azul y nuestras queridas tormentas pirenaicas de verano. Amamos los Pirineos, nunca nos cansaremos. Volver allí cada año siempre nos llena, nos hace un poco más felices y nos hace recordar tantas cosas que hemos vivido juntos allí durante años.
Aunque nosotros estábamos en Bielsa, en el macizo del Monte Perdido, estas son imágenes de la villa medieval de Aínsa, capital de la comarca de Sobrarbe, en los bajos Pirineos aragoneses.

After some family international summers we came back to our first place. To our mountains, our blue sky and our beloved summery Pyrenean storms. Going back there every year always fills us, makes us happier and reminds us of all the things we lived there together.
Although we stayed in Bielsa, at the Monte Perdido massif, these are pictures of the medieval town of Aínsa, capital of the Sobrarbe region, in the low Aragoneses Pyrénées.
 L'Aínsa

Les cases del Pirineu són de pedra, amb teulades de pissarra o teules i amb fumerals màgics. Els aragonesos tenen la costum arquitectònica ancestral de posar pedres grans damunt les xemeneies, perquè diuen que així espanten les bruxas (bruixes) que si no entrarien pels fumerals. Els hi diuen espantabrujas, i hi han milers de llegendes del Pirineu que parlen d'elles, de dimonis, de danses misterioses i d'encanteris.

Las casas del Pirineo son de piedra, con techos de pizarra o tejas y con chimeneas mágicas. Los aragoneses tienen la costumbre arquitectónica ancestral de poner piedras grandes encima de las chimeneas, porque dicen que así espantan a las bruxas (brujas) que si no entrarían por ellas. A estas piedras o montones de piedras les llaman espantabrujas, y hay miles de leyendas del Pirineo que hablan de ellas, de demonios, de danzas misteriosas y de encantamientos.

The houses in the Pyrénées are stone houses, with slate or pile roofs and with magical chimneys. The Aragoneses have the ancient architectonical tradition of putting big stones over the chimneys, because they say that this frightens away the bruxas (witches), who could get into the houses by the fireplace if they hadn't put them. They call those espantabrujas, and in the Pyrénées there are lots of legens of witches, devils, misterious dances and enchantments.

dijous, 1 de setembre del 2011

Cinqué

Arquitectura de l'estiu -part II-
Arquitectura del verano -parte II-
Architecture of summer -part II-

Toulouse i Mirepoix -19/06 a 22/06-
La meua amiga Mireia i jo, mano a mano, en la nostra primera aventura europea de moltes que vindràn. Viatjàrem nosaltres soles, per primera vegada, però allí estiguerem en casa d'una amiga de sos pares, Nicole. És un encant de dona que ens va fer, més que una ruta turística, un complet viatge gastronòmic pels sabors del Sud de França.
La ciutat rosa, li diuen a Toulouse. Carrers xicotets, les coses aseades i arregladetes, com els francesos saben. Té racons preciossos que, sentint-ho molt, la meua càmera digital no arribà a replegar. I la catedral de St.Sernin, quina monumentalitat romànica!
Mirepoix és una villa medieval, en la regió d'Ariège, als Midi-Pyrenées. Allí provàrem el cassoulet i les mels i confitures de la zona i vérem els arcs gòtics més amples d'Europa (què us pensàveu?).
I vaig recuperar la vella tradició de les càmeres de carret. A finals d'aquest any tindré un àlbum de l'estiu, ja publicaré alguna cosa.
Mi amiga Mireia y yo, mano a mano, en nuestra primera aventura europea de las muchas que vendrán. Viajamos nosotras solas, por primera vez, pero allí estuvimos en casa de una amiga de sus padres, Nicole. Es un encanto de mujer que nos hizo, más que una ruta turística, un completo viaje gastronómico por los sabores del Sur de Francia.
La ciudad rosa, llaman a Toulouse. Calles pequeñas, las cosas aseadas y arregladitas, como los franceses saben. Tiene rincones preciosos que, sitiéndolo mucho, mi cámara no pudo recoger. Y la catedral de St.Sernin, ¡qué monumentaldiad románica!
Mirepoix es una villa medieval, en la región de Ariège, en los Midi-Pyrenées. Allí probamos el cassoulet y las mieles y confituras de la zona, y vimos los arcos góticos más anchos de Europa (¿qué os pensábais?).
Y recuperé la vieja tradición de las cámaras de carrete. A finales de este año tendré un álbum del verano, ya publicaré alguna cosa.

My friend Mireia and I, shoulder to shoulder, in our first European adventure of many that'll come. We travelled alone, for the first time, but there we stayed at Nicole's house. She's a friend of Mireia's parents, and a lovely woman. She made us, more than a sightseeing tour, a gastronomic trip around the Southern France flavours.
The pink city, they say Toulouse is. Narrow streets, things weret tidy and nice all around, just the way French people know how to. It has beautiful spots that, unfortunately, my camera couldn't take home. And St.Sernin's cathedral, that's monumental romanic!
Mirepoix is a medieval town, in the region of Ariège, Midi-Pyrenées. There we tried the cassoulet and the region's honeys and jams, and we saw the widest gothic horseshoe archs in Europe (what did you think?).
And I got back the old tradition of film cameras. By the end of this year, I'll have an album of this summer, I'll show you something.

Toulouse

Ens podeu veure?¿Podéis vernos?Can you see us?


Mirepoix



 
 
Esta última no és arquitectura però és igual de deliciosa que un edifici bonic...igual un poc millor.
Esta última no es arquitectura pero es igual de deliciosa que un edificio bonito...igual un poco mejor.
This one isn't architecture but it is as delicious as a beautiful building...maybe a bit better.


dilluns, 29 d’agost del 2011

Quart

Arquitectura de l'estiu -part I-.
Arquitectura del verano -parte I-.
Architecture of summer -part I-.

Mallorca -15/06 a 22/06-.
Després de selectivitat, per la llibertat de fer allò que voliem. Ens ho passàrem molt bé, disfrutàrem de no fer res i ens preparàrem per a un dels millors estius de la nostra vida.

Después de selectividad, por la libertad de hacer lo que queríamos. Nos lo pasamos muy bien, disfrutamos de no hacer nada y nos preparamos para uno de los mejores veranos de nuestra vida.

After the University Entrance Examinations, for freedom of doing whatever we wanted to do. We had so much fun, we enjoyed doing nothing and we prepared ourselves for one of the best summers ever.




València - Juliol/Julio/July-.
Anant cap al treball, no vaig poder evitar parar-me cada volta que passava per davant d'algun edifici impressionant com aquests.
No mirem tant cap a dalt com pensem.
Poques voltes ens adonem de què el lloc on vivim pot ser tan bonic com qualsevol altre.
Aquesta és una xicoteta selecció.

Yendo hacia el trabajo, no podía evitar pararme cada vez que pasaba por delante de algún edificio impresionante como estos. No miramos tanto hacia arriba como pensamos.
Pocas veces nos damos cuenta de que el lugar en el que vivimos puede ser tan bonito como cualquier otro.
Esta es una pequeña selección.

Going to work, I couldn't help stopping each time I passed by any amazing building like these ones.
We don't look up as much as we think we do.
We hardly ever realise the place we live in can be as beautiful as any other.
This is a small selection.
      




La arquitectura no és més que una forma de música congelada.
La arquitectura no es más que una forma de música congelada.

Architecture is nothing but a frozen form of music.
Goethe