dimecres, 21 de desembre de 2011

Dotzè

Estic començant a descobrir la fòrmula per a disfrutar dels deures per a casa. La fòrmula de reintroducció. De creació d'una nova quotidianeitat.
Endur-me el caballet i els olis dins el cotxe, i anar a l'horta a pintar. Deixar de fer-ho de tant en tant, fer unes fotos, embobar-me amb els núvols i les taronges. Que m'entre vergonya quan passa algú que em demana si pot mirar i jo li dic que si.  I tornar de nou al llenç.
Tornar altre dia amb mon pare a pintar al solet d'un diumenge d'hivern pel matí. Esperar que ell acabe el seu intent d'obra d'art i guardar el meu intent de xufa. Endur-nos a la gossa i jugar amb ella algun ratet. Recolectar fulls de taronger i dur-los dins la butxaca de la bata.
I dibuixar. Preparar tot meticulosament i buscar el cassette de Frank Sinatra. Rebobinar-lo fins el principi i donar-li al play. Ballar un poquet, cantar creguent-me Ella Fitzgerald i passar-me una vesprada sencera fent l'encaix de figura i ombra de dos peluixos en dos tons. Sí, peluixos.
I sí, cassettes. El meu cotxe és així de vellet. Però està bé per a descobrir els gustos musicals de mos pares quan tenien la meua edat. La veritat que m'han sorprés!

Estoy empezando a descubrir la fórmula para disfrutar de los deberes para casa. La formula de la reintroducción. De creación de una nueva cotidianedad.
Llevarme el caballete y los óleos dentro del coche, e irme a la huerta a pintar. Dejar de hacerlo de vez en cuando, hacer unas fotos, embobarme con las nubes y las naranjas. Que me entre vergüenza cuando pasa alguien que me pide si puede mirar y le digo que sí. Y volver de nuevo al lienzo.
Volver otro día con mi padre a pintar al sol de un domingo de invierno por la mañana. Esperar que él acabe su intento de obra de arte y guardar mi intento de birria. Llevarnos a la perra y jugar con ella un ratito. Recolectar hojas de naranjo y llevarlas en el bolsillo de la bata.
Y dibujar. Preparar todo meticulosamente y buscar el cassette de Frank Sinatra. Rebobinarlo hasta el principio y darle al play. Bailar un poquito, cantar creyéndome Ella Fitzgerald y pasarme una tarde entera haciendo el encaje de figura y sombra de dos peluches en dos tonos. Sí, peluches.
Y sí, cassettes. Mi coche es así de viejito. Pero está bien para descubrir los gustos musicales de mis padres cuando tenían mi edad. ¡La verdad es que me han sorprendido!

I'm beginning to discover the formula to enjoy homework. The reintroduction formula. A formula to create a new everyday.
Bringing the easel and the oils with me, in the car, and go to the horta to paint. Stopping every now and then, taking some pictures, feeling besotted by the clouds and the oranges. Being embarrassed when someone comes and asks me if they can look, and I say yes. And go back to the canvas.
Coming back again, some other day, with my dad, to paint under the winter Sunday sun. Waiting for him to finish his artwork attempt and put away my rubbish attempt. Take the dog with us and play with her. Collecting orange tree's leaves and take them in the pocket of my work coat.
And drawing. Arrange everything carefully and look for Frank Sinatra's cassette. Rewind and play. Dance a bit, sing as if I thought I was Ella Fitzgerald, and spend a whole afternoon drawing the fitting, with figure and shadows in two tones, of tho plushes. Yes, plushes.
And yes, cassettes. My car is that old. But it's a beautiful way of discovering my parents' musical tastes when they were my age. And they really surprised me!














dijous, 8 de desembre de 2011

Onzè

El passat cap de setmana vaig estar d'acampada. La meua primera com a monitora.
És increïble la sensació de conviure amb els xiquets d'aquesta manera. Dia i nit, mengem junts, correm junts, parlem junts i ens coneguem poc a poc.
Jo vaig estar al seu lloc, jo vaig tenir monitors que al mateix temps sigueren educats per anteriors generacions del meu poble. Ma mare a ma tia, ma tia als meus cosins més majors, els meus cosins més majors a mi i ara jo als meus cosins més menuts.

Els xiquets tenen lel seu encant. Podria passar-me hores mirant-los, especialment a aquells als qui els agrada aillar-se. Però també disfrute observant-los actuant en grup.
De vegades són molt més complicats del que semblen, però d'altres fan les coses tan fàcils...
Vull dir, que ells no es paren a pensar el perquè de les coses, són a la primera fase del desenvolupament racional. No tenen fre, tampoc són ordenats en la seua forma d'actuar i es guien per les seues apetències. A voltes fan sentir impotència, perquè no escolten ni deixen escoltar, parlar o fer.

Però després ve el moment en què, perquè els seus sentits s'ho suggereixen així, vénen i t'abracen. I canten amb tu, i et demanen que els ajudes a fer-se la motxilla, que els faces unes trenes, que feu carreres, que els toques una cançó. Et pregunten per allò que no entenen, perquè sí, s'han parat a reflexionar per una volta. I s'asseuen al teu costat i ploren perquè els majors els han desfet la seua cabanya, i es senten impotents. I aconsegueixes traure'ls un somriure i se'n van tan contents.

És increïble arribar a conéixer-los, i l'afecte que poden agafar-te en dos o tres dies.
Els xiquets tenen la màgia de la inocència. I són inocents perquè ignoren moltes coses sobre com funciona tot. Encara no saben que la vida ens pot jugar males passades, que és injusta i difícil, que els altres poden ésser dolents amb ells sense cap raó...  Ells són feliços.
I per això m'agrada mirar-los i estar amb ells, perquè m'allunyen de les coses dolentes. Em fan sentir viva, em posen la llum a la cara.

Me n'adone ara de com trobe a faltar la vida d'abans. La inocència la vaig perdre ja fa molt de temps, poc a poc, i amb cada pas se'm llevava de davant una cortina opaca. Continue retirant cortines encara, però quan em gire ja no hi són, no puc tornar enrere. I no vull la imatge nítida que perceb darrere les poques que em queden per travessar. Potser tot era més bonic quan era només una ombra allà lluny.
Així i tot, al final queden altres coses, no només obscuritat. Aprenentatge, lluites, amors, viatges, amics, música, i anys.


El pasado fin de semana estuve de acampada. Mi primera acampada como monitora.
Es increíble la sensación de convivir con los niños de esta manera. Día y noche, comemos juntos, corremos juntos, hablamos juntos y nos conocemos poco a poco.
Yo estuve en su lugar, tuve monitores que al mismo tiempo fueron educados por anteriores generaciones de mi pueblo. Mi madre a mis tíos, mis tíos a mis primos más mayores, ellos a mí y yo ahora a mis primos más pequeños.
Los niños tienen su encanto. Podría pasarme horas mirándolos, especialmente a los que les gusta aislarse. Pero también disfruto viéndolos actuar en grupo.
A veces son mucho más complicados de lo que parecen, pero otras hacen las cosas tan fáciles...
Quiero decir que ellos no se paran a pensar el porqué de las cosas, están en la primera fase del desarrolo racional. No tienen freno, ni tampoco son ordenados en su forma de actuar y se guían por sus apetencias. A veces hacen sentir impotencia, porque no escuchan y no dejan escuchar, ni hablar, ni hacer.
Pero después viene el momento en el que, porque sus sentidos así se lo sugieren, vienen y te abrazan. Y cantan contigo, te piden que les ayudes a hacerse la mochila, que les hagas unas trenzas, que hagais carreras, que les toques una canción con la guitarra. Te preguntan por lo que no entienden, porque sí, se han parado a reflexionar por una vez. Y se sientan a tu lado y lloran porque los mayores les han destrozado la cabaña, y también ellos se sienten impotentes. Y consigues sacarles una sonrisa y se van tan contentos.

Es increíble llegar a conocerlos, y el afecto que pueden cogerte en dos o tres días.
Los niños tienen la magia de la inocencia, y son inocentes porque ignoran muchas cosas sobre cómo funciona todo. Aún no saben que la vida nos puede jugar malas pasadas, que es injusta y difícil, que los demás pueden ser crueles con ellos sin ninguna razón... Ellos son felices.
Y por eso me gusta mirarlos y estar con ellos, porque em alejan de las cosas malas. Me hacen sentir viva, me traen la luz a la cara.
Me doy cuenta ahora de cómo echo de menos la vida de antes. La inocencia la perdí hace ya mucho tiempo, poco a poco, y con cada paso se me quitaba de delante un cortina opaca. Continúo retirando cortinas aún, pero cuando me giro ya no están, no puedo volver atrás. Probablemente todo era más bonito cuando era solo una sombra allá lejos.
Aún así, al final quedan otras cosas, no solo oscuridad. Aprendizaje, luchas, amores, viajes, amigos, música y años.


Last weekend I was camping with the children in júniors and my monitor friends. My first camp as a monitor myself.
The experience of living together with children this way is amazing. Day and night, we ate together, ran together, talked and knew each other together.
I was once in their shoes, I had monitors who had been educated by older generations in my hometown. My mom educated my uncles and aunts when she was a monitor, my uncles and aunts did so with my older cousins, my older cousins did so with me and now I am educating my younger cousins that way.
Children are charming. I could spend hours watching them, specially the loneliest and most curious ones, the ones who like to be isolated. But I also enjoy watching them in group.
Sometimes they're much more complicated than they seem, but other times they just make things so easy...
I mean that they don't stop and stare, they don't think about the cause of things, they're still at the first stage of rational development. They have no brake, they are neither organised in their way of acting, and they are guided by their appeals. Sometimes they make one feel impotence, because they don't listen nor let others listen, nor talk, nor make.
But the comes the time when, just because they feel like, they come and embrace you. And they sing with you, they ask you to help them organise their backpacks, they want you to braid their hair, to run races with them, to play that song with the guitar. They ask you for what they don't understand, because yes, they've reflected for one. And they sit by your side and cry because the older children destroyed their secret cabin in the woods, and they feel impotence too. Then you get to make them smile, and they go just like that, cheerful.

Getting to know them this way and the love and affection they can develope in three days is amazing.
Children have the magic of innocence, and they're innocent because they ignore much about how everything works. They still don't know life can play dirty tricks on them, that it is unfair and tough, that others can be cruel with them with no reason... They're happy.
And that's why I like staring at them and being in their company, because they move me further away from bad things. They make me feel alive, they enlighten my face.
I realise now how I miss life the way it was before. I lost innocence a long time ago, gradually, and with every step an opaque curtain moved away. I keep on moving away those curtains, but when I turn around they're gone, I can't go back. Probably everything was more beautiful when it was just a shadow behind all those curtains, far away.
Anyway, there are other things at the end of the path, not just darkness. Learning, fighting, loving, travelling, making friends and keep the loved ones. Music. And years.